En la que, en paraules del cineasta
hongarès Béla Tarr, volia que fos la seva última pel·lícula, a "The Turin Horse", (2011) el cavall a què
fa referència el títol no és altre que el mateix que va protagonitzar un dels
darrers episodis de la vida del filòsof alemany, Friedrich Nietzsche, el gener
del 1889, a la ciutat de Turí, tot just abans del seu definitiu esfondrament psicològic.
Una veu en off ens advertirà: “[...] del cavall, no en sabem res”. Es tracta del cavall al qual
Nietzsche va llançar-s’hi al coll, plorant, en veure com el seu amo el
fuetejava davant la tossuderia de l’animal. Aquest fet, aparentment anecdòtic,
serveix d’excusa al director hongarès per traçar una història que pren el
cavall, el seu amo i la seva filla com a protagonistes, enmig d’un entorn
apocalíptic —el fort vent que bufa impenitent a l’exterior sempre hi serà
present— i que anticipa el final dels temps.
Mitjançant una atmosfera obscura, opressiva —la pel·lícula està rodada
en un rigorós blanc i negre—, i una plasticitat visual propera a la pintura,
Béla Tarr durà l’espectador, al llarg dels cent cinquanta minuts, cap a la
desfeta del món tal i com el coneixem. The
Turin Horse és la representació de la desintegració, més que del món, de la
humanitat; una metàfora que sens dubte defineix prou bé l’esdevenir de la
societat occidental després de la mort del filòsof, el 1900. Nietzsche va
pronosticar la mort de Déu i la necessitat del ressorgiment d’un nou home
deslligat de qualsevol espiritualitat i únicament centrat en sí mateix; en la
seva capacitat de raonar. Es pot interpretar la figura del cavall com la
manifestació del mateix filòsof alemany. Un cavall que a mesura que vagi avançant
la història anirà emmalaltint, s’anirà apagant com el món que l’envolta, com
els seus protagonistes. El director hongarès vol mostrar el seu pessimisme més
sever envers la humanitat, i el món que aquesta a construït. Béla Tarr ens
presenta un món en estat terminal, transfigurat en el cavall que
abraçà Nietzsche; un món desproveït de color, i, per tant, immers en la foscor.
La mateixa foscor que tanca el llarguíssim pla seqüència de la pel·lícula, que
sembla definir el moment actual amb precisió. Un cinema gens amable que correspon
a uns temps mancats d’esperança.
