El so Sabadell: un fenomen local que (re)ssonà a Europa

El so Sabadell (o Sabadell Sound), única representació a l’Estat Espanyol de la variant europea de la disco music nordamericana.

    Situem-nos als anys 80: muscleres, moltíssima laca per aconseguir el desitjat efecte freez, i una manera de ballar espasmòdica d’acord amb el so mecanitzat de la música electrònica, i gràcies a gèneres com l’Italo Disco o una de les seves variants: el So Sabadell.

    L’arribada del sintetitzador modular (Harold Bode, 1960) —i el seu posterior perfeccionament a mans de Don Buchla i Robert Moog— canviaria per sempre la fesomia de la música popular durant la primera meitat dels anys 70. L’incipient música disco; el Hi-NRG (High Energy) amb l’”I feel good” de Donna Summer sota la producció del pioner Giorgio Moroder al capdavant; el synth pop, o pop sintètic de finals dels 70 i principis dels 80 amb Depeche Mode, New Order, Soft Cell o The Human League com a màxims exponents de la música feta únicament amb instrumentació electrònica. Si bé el fenomen de la música disco, nascuda als Estats Units, arrelà amb força a Europa, seria al vell continent on apareixeria una versió de la mateixa anomenada Eurodisco de ritme, diguem-ne, més trepidant. Seria a partir d’aleshores quan la capital del Vallès Occidental delimitaria el seu espai dins el territori de la música popular contemporània apropiant-se d’una de les variants de l’Eurodisco anomenada Italo Disco, aquí rebatejada amb el nom de so Sabadell (o Sabadell sound), única representació a l’estat espanyol d’aquesta adaptació de la disco music nordamericana.

    Si fins ara podríem definir els anteriors estils com a música seriosa, tant l’Italo com el so Sabadell —que de ben segur els seus representants es deurien prendre seriosament— serien uns gèneres que vulgaritzarien l’original música Disco, per exemple, destrossant l’anglès (única llengua vehicular utilitzada en totes i cadascuna de les produccions). Val a dir que els de casa promourien un declivi total del gènere de la mà d’un seguit d’intèrprets, discjòqueis i segells discogràfics que li atorgarien, en especial els primers, fins i tot una aura kitsch, barroca. Aquesta versió tan autòctona veuria el naixement d’un bon grapat d’”estrelles”, de producció discogràfica escassa, fonamentada en maxis, que anirien apareixent en les diferents entregues de les sèries Max Mix, Blanco y Negro Mix o Bolero Mix. Però no seria fins la segona entrega de la sèrie Max Mix on sonaria el clàssic (i no per excel·lència) “Let’s go to Sitges”, de l’artista sabadellenc David Lyme, l’any 1985; dos anys més tard, el 1987, dins el segon volum de la sèrie Bolero Mix, tres artistes locals: Daydream, Mata Hari i Charli Danone arribarien a orelles de milers de fans del gènere. La festa continuaria gràcies a la tercera part de la saga Max Mix, on David Lyme repetiria èxit amb un altre dels clàssics del so Sabadell: “Bambina”, i també amb el primer single del també sabadellenc Alan Cook, “Do you want to stay to me”, ambdues cantades en un anglès macarrònic. Els mateixos intèrprets repetirien en la quarta entrega de la mateixa sèrie on val la pena destacar que els dos discjòqueis, més aviat obligats per la discogràfica, interpretarien una versió del “Holiday Rap" (Mc Miker G & Dj Sven) a la qual podríem donar el mèrit de ser la pitjor interpretació —que és dir molt!— en llengua anglesa de la llarga llista de temes que conformen un gènere, el so Sabadell, al qual de cap manera se li pot treure el mèrit d’haver estat parit a casa; d’haver aparegut en un dels primers mixs de la història (amb perdó Grandmster Flash), també fet aquí; d’haver sonat en multitud de discoteques, locals de tot pelatge i infinitat de festes d’aquí, d’allà, i qui sap d’on, gràcies a un gènere únic, el Sabadell Sound, que no fou altra cosa que la resposta des de casa a una forta corrent que estava transformant les bases de la música, de la cultura popular, gràcies a l’arribada d’una nova tecnologia, especialment al continent europeu.

    A la Gran Bretanya, el pop sintetitzat; a Alemanya, una versió rock que bevia de la new wave nordamericana; a Italia, l’Italo Disco, i a Espanya, el so Sabadell. Totes elles configuraven un nou mapa on, per primera vegada, s’imaginava que el futur, ara sí, seria ben diferent de tot el que s’havia viscut fins aquell moment. Perquè gran part de la música, al llarg de la dècada dels anys 80, molt influenciada per sintetitzadors, seqüenciadors, o caixes de ritmes creia que el futur seria, per davant de tot, híper modern. Malgrat que aquell imaginari no ha acabat sent ni molt menys el mateix, ha quedat en la memòria col·lectiva el record d’un moment únic i irrepetible que, tot i ser de caràcter local, tindria un abast inimaginable en aquell moment, més enllà de totes les mancances que se li puguin atribuir: el del so Sabadell o Sabadell sound.

David Lyme en una imatge promocional







(Article publicat el 26 d'octubre de 2019 al Diari de Sabadell)